Home, què vols que et digui? Jo sóc de Llofriu!

L’expressió que encapçala aquest apunt és la que emprava el taverner de La Campana per fugir d’estudi i evitar-se mals de cap en l’atziaga postguerra.
El Senyor Joan, nom del personatge que ens ocupa, regentava un local de begudes més o menys on ara tenim el menjador de l’escola i, en tancar aquest, un espaiós, encara que modest, espai de menjars i begudes on ara tenim el pati.
Una taverna, La Campana, que va desapareixer en fer-se efectiu el Pla Urbanístic que, de la plaça de la Creu, en feu el nostre Rius i Taulet.
La Campana fou tota una institució d’aquesta barriada, sobretot en cap de setmana, i el senyor Joan i la senyora Lola foren dues institucions del barri, al mateix nivell que el matrimoni Juvillà de ca l’Alegre.
Aquest bocinet de la prehistòria del nostre Rius es pot llegir en un llibret entretingut i de lectura agraida que va escriure un dels dos fills del matrimoni de La Campana, en Joan Esteve i Blasi.
La Campana. Memòria d’una taverna de Gràcia es pot trobar sota el codi N 833 Est a la Biblioteca Jaume Fuster, el temple del saber que ens fa bon veinatge al centre de Gràcia.

I, com que tot allò que comença té la seva fi, va arribar també la data en què, fatalment, La Campana va caure víctima del progrés (…) Al seu lloc s’hi havia de bastir una flamant escola municipal.

La nostra escola, el nostre Rius, si més no des de l’AMPA, deixa aquest escrit de record, memòria i desgreuge a aquell bell veïnat que nia en els fonaments del nostre centre.