Memòries d'una escola

Títol: Memòries d’una escola
Pseudònim: El Senyor Joan, de La Campana.

Premi

Lluís Mauri, Premi de la categoria G1 (adults) – prosa


Retrona la tempesta damunt la vall adormida. En un mas, un nas surt per la finestra sota uns ulls oberts de bat a bat que admiren els llamps que repiquen els cims llunyans.
En un raconet, en Taulet tremola arraulit sense entendre com la Tina s’ho pot mirar de tant a prop.
En Taulet i la Tina són germans. Germans i veïns de la plaça Lesseps, allà on molts barris diferents es troben i s’agermanen. En Taulet gairebé no hi veu i la Tina fou adoptada fa un parell d’anyets per uns pares compromesos que havien tingut en Taulet mentre esperaven que el paperam fes el seu camí i els permetés d’adoptar aquella bella criatura que només havien vist en una imatge.
– Tina! Tanca la finestra que et mullaràs i mullaràs la casa! – diu la Rita.
– Ja va, mama!!! – diu una nena que, el més a prop que havia estat de la pluja, era en ple summum, la terrible tempesta d’arena del desert.
Tan bon punt tanca la finestra, s’allunya el terrabastall i en Taulet surt de sota la taula.
L’estança és tan gran com antiga. Una sala d’aquelles amb llar de foc i una taula llarga on, abans de l’electricitat, la família hi passava els vespres pesant figues i contant contes de bruixes.
A en Rius li agrada fer el menjar en una cuina d’aquelles que treuen fum i sutge. A’n Taulet l’enamoren les olors que desprenen les cassoles del seu pare. I és que, ja de ben menut, la ceguesa l’ha fet tenir un olfacte prodigiós, un sentit de guineu que l’ajuda a arribar a casa, després de tardes de parc i jocs de tendra infantesa.
En Rius, el pare, no té nom. No en té des dels temps de l’Escola que van construir damunt la plaça de la Creu.
Allà, en aquell edifici encara partit en dos per a no mesclar nens i nenes, ja era en Rius. I fou en aquells temps de calça curta i genolls pelats quan va conèixer la Rita, la seva muller. D’aquí, i de mantenir les amistats d’aquells anys, n’ha quedat aquest cognom com a única referència.
La Rita no anava a estudi. Filla d’una família del barri que, amb prou feines i treballs, arribava a finals de mes, feia algunes feines per una de les institucions més preuades d’aquell tros de món: La Xurreria Buch.
La Xurreria Buch que ara llinda amb l’Escola de pati joliu pels jocs que hi fa la mainada trapella.
En altres temps, quan encara hi havia les cotxeres, la Rita ajudava a la nissaga que regentava aquell temple de les olors de xocolata i xurros. Ho feia a hores convingudes. I aquestes hores, sempre coincidien amb la sortida d’estudi dels sagals de l’Escola Nacional.
No cal dir que en Taulet i la Tina són clients preferents d’un negoci que és en hores baixes. I és que, a la Rita i a en Rius, els agrada d’allò més aturar-se a fer-la petar amb la Maite, la mestressa del local.
La Tina, aroma d’arena, guia a en Taulet que es deixa seduir per la dolçor dels xurros amb xocolata. La Tina és més de patates, de lles patates que la Maite encara fa com en temps de la Rita, tallant-les, pelant-les i fregint-les de manera artesana.
– I com ha canviat tot això, Maite – diu en Rius tot mirant el bell edifici escolar.
– Si, noi, quan nosaltres jugàvem per aquests carrers, l’escola era en plena transició de ruda Escola Nacional a centre d’incert present.
– Si. Tens tota la raó. Nosaltres allà, on ara hi ha la biblioteca, davant les cotxeres, fent xurros. I tu, Rius, venint amb els teus pares que et deixaven amb nosaltres i tornaven a les reunions clandestines de mares i pares de l’escola.
– Oi tant! Allà jugàvem com aquest parell que la vida ens ha dat i ens alegren els dies.
I, au!, anar filant uns records que, en veritat, no eren els seus, que eren els dels pares del Rius, arribats riu avall des de més enllà de Collserola fins aterrar a l’arcana Riera de Vallcarca. Riera esdevinguda Avinguda d’incert futur i veïnats tan diversos com els barris que s’agermanen a la immensa plaça Lesseps.
Ara, des del Mas Rius, la Rita veu com fugen els núvols i, amb ells, els records suara recollits mentre mira cofoia el fruit de llur relació amb el menut d’aquella casa. Passat el passat, un somriure es dibuixa en el rostre de la Rita un somriure que es troba amb el d’en Rius, cofoi pel sopar que ja porta a taula.
La Tina i en Taulet corren a entaular-se fent-se la guitza com veritables germans. Origen divers, present compartit com tants d’altres nens d’aquests veïnats, d’aquesta Escola inclusiva i integradora.
I és allà, asseguts, amb les menges a taula, on en Taulet va per prendre el got, però la vista no l’atrapa i li rellisca per caure damunt la fusta, escolar-se cap al terra i anar avançant cap a la porta de la casa, de la porta al camí, del camí al rierol, del rierol al torrent, al torrent que no és més que l’inici d’una nova vida, d’una vida que, com totes, esdevé riu.
I és que som rius, venim de lluny i tenim arrels fondes per teixir un futur ben ferm de Rites, Rius, Taulets i Tines que, en llur diversitat, fan futur. El futur d’una escola que, per ser innovadora, no pot perdre llur rica i llarga memòria.

A Taradell,
diumenge de Pasqua de 2017