Amb V de Vallcarca

Arribo a quarts d’onze, retorno uns llibres infantils que ja cremaven per casa. I, a les portes de la Jaume Fuster, miro cares, samarretes que em donin alguna pista, alguna persona que miri el rellotge. No ho sé. Desconec la resta de gent que representarà les altres AMPA del barri i, si són d’altres entitats, encara més.
Fa dos anys que sóc pare del Rius i, amb una nena de quatre i un marrec de dos, les nits no ofereixen el descans necessari com per moure’m més enllà de les converses a l’entrada o la sortida d’estudi, dels contactes virtuals de la ComiCom, la Comissió de Comunicació, i de mirar de donar opinió i empenta en el grup de debat i gestió a distància de l’Associació.
Mentres espero penso:
– Mira que n’ets de burro! Ahir li podies haver preguntat a la Maria algin detall que et permetes reconèixer més fàcilment a la gent de l’AFA Montseny o de l’AMPA de La Farigola – les dues escoles veïnes a la wue vinc a representar.
Però no, tu! No li vaig preguntar res a la presi i ara ho trobo a faltar.
De cop, una dona i un home es posen a xerrar i, educadament, els demano si venen a la mani. Ja som tres! He fet sort.
Xerrant, xerrant i posant-nos fesomia totes tres, va arribant la resta de la fila 0. La gent que, representant una vintena d’entitats i col·lectius, encapçalarem la cosa. Però també participants anònims de totes les edats que, majoritàriament, baixen per l’Avinguda que remontarem. Grupets que parlen per aquí i per allà, la gent de l’Assamblea que deixa la pancarta al terra, un pare del Rius que em dóna la jaqueta que ens vam deixar en recollir els estris del Berenar Intercultural, el presi de l’AFA Montseny és «segrestat» pels reporters de Betevé, la Urbana fa acte de discreta presència, …
A quarts de 12 agafem la pancarta. Aplaudiments, primeres fotos i arranquem per una Avinguda que es fa petita i que m’obliga a anar saltironant de vorera a carreretera en un ball constant. Al meu costat, una mare del Poveda, l’escola que esperem convisqui amb el nou Institut quan els nostres menuts hi puguin anar.
La manifestació és un alegre passeig farcit de consignes i humanitat. Davant nostre, alguns nanos i la premsa. Darrera, gent enginyosa i riallera amb consignes per a la defensa del Nucli Antic i la consecució de l’Institut.
A les envistes del Pont, una sorpresa m’espera: això és enginy! Això té trempera! Bona «guerrilla de proximitat»! 
Argentera es fa petit i la plaça Uri Caballero, també. Aquí hi ha el moment més dificil: el sol em rebenta les temples, però aguantem rere la tarima, pancarta alçada i orelles atentes a un manifest que és l’anhel d’un barri que es vol proper i humà, tan proper i humà com aquell tros de barri que l’especulació franquista va convertir en una escola que es queia i que, no fa pas gaire, van haver de rehabilitar.
I és que, #somrius i tenim memòria, una memòria a conservar.
Som mares som pares #somrius i em va tocar representar-los durant una horeta llarga de compromís amb el veïnat.